Ja estava tip d'aquella relació obsessiva, d'aquesta falsa sensació de plenitud, d'aquesta felicitat creada per autosugestió.
Sabia que podia viure sense ella, que podia conservar la seva alegria sense la seva intromisió a la quotidianitat.
Al sortir al carrer es va sentir alliberat. Va mirar al cel, intentant cercar un forat entre la polució i contaminació luminica que li permetés veure l'aphofis o qualsevol altra pedrusc que un dia vindrà a posar fi a tanta tonteria. Va somriure i es va mesclar entre el torrent de gent que mirava aparadors.
Havia deixat enrera una relació tèrbola que havia durat anys, però encara sentia l'atracció i la necessitat d'ella, del sabor que donava a la seva vida. "Tu pots Robertinhos", es repetia.
Va agafar un xiclet de fresa i va començar a entrenar la seva musculatura maxil·lar.
No més petons dolços, no més cafés acompanyat d'ella.
Ara es tenia que començar a buscar activitats esportives per ocupar el seu temps i no pensar-hi. Ara venia un període de desintoxicació, de contemplar les llums de la ciutat sota una altra mirada, de pensar en el seu futur, de reafirmació del seu jo sense ella, de perdre la panxeta que ella alimentava, de tastar altres sabors.
Va arribar al cotxe, va introduïr les claus al contacte i amb un rugit del motor del C3 va deixar enrera la Barcelona que havia conegut amb ella. Va enfocar la seva mirada al mar i va suspirar. Ho havia aconseguit.
------------------------------------------------------------
PRÒLEG
La cambrera del bar mirava extranyada el noi que acabava de marxar. Havia pagat i havia marxat esperitat.
No sabia per què el noi s'havia deixat, sobre la taula, una deliciosa magdalena de xocol·lata
4 comentaris:
Ets bo. I ho saps!
Una mica de footing, pocs dolços i... en forma!!!
molt xulo. Ñam xocolata. No te la deixis q sé q es la tva preferida! tota la resta, la post deixar enrere.
merci Candela
pocs dolços Joana? no em podria resistir...
déjà vie...la xocol·lata...mmmmmmmmm
Publica un comentari a l'entrada