L'altre dia, en una conversa vaig deixar anar allò de "Déu dóna pà a qui en realitat vol galetes".Immediatament vaig recordar a un blog, que va tancar, que llegia al principi d'obrir el meu. Es deia La Hormiguita, i feia frases curtes, però ingenioses. Sempre em ric amb aquella de "Hay quien pide pan cuando lo que en realidad quiere son galletas".
Aquests dies, llegia el meu passat (gracies a aquest blog i al gmail) i m'adono de com he canviat, tant en plantejaments, com en idees i maneres d'expressar-les. Això sí, l'estil és semblant.
Aquests dies tanquen molts blogs. Diuen que per falta de temps, idees i altres motius. Jo també ho vaig fer i vaig tornar. Això sí, lliure de les pressions autoimposades de postejar a diari i del nivell de visites. Ara escric quan em ve de gust i del que em ve de gust...just el que volia i feia al principi del meu blog.
Hi ha gent que obre blogs per estar "in" a la moda que corre en un moment determinat, altres volen notorietat literaria que no tenen a les lletres convencionals (tranqui Veí, no em refereixo a tu!), altres per canalitzar fantasmes, altres per compartir idees...en fi, motius mils. Però a la majoria ens agrada el fet d'escriure i crear. I per això, els tancaments que em fan més pena són aquells que afirmen que ja no tenen res a aportar o que es deixen endur per gent que els hi critica que sempre creen coses semblants. Em fa pena pel que suposa de limitacions, de pèrdua de llibertat.
Per això, ara que miro el passat amb la vista al futur, espero que pugui seguir tocant molts anys com el so de les congues del difunt Tata Güines en aquest dibuix del blog viajesmorrocotudos.blogspot.com.
