Aquests dies he llegit als diaris esportius i als no esportius sobre la trista mort d'Enke, porter alemany de pas fugaç pel Barça.

Vagi per endavant que sap greu que algú tant jove acabi així.

Ara bé, no estic gens conforme amb algunes veus que demanen que les institucions han de tenir cura dels esportistes d'èlit, que estan sotmesos a grans pressions, que si fracasen els maxaquen als media i que tenen un alt risc de caure en depressions que poden dur a suicidis o l'alcoholisme (cas d'Adriano).

Miro les ofertes laborals per a un futbolista amateur com jo i moltes et demanen resistència a la pressió, que siguis una màquina de crear decisions acertades ràpidament i sobretot que no demanis un gran sou. Diuen que la culpa és del pèndol que ara afavoreix a les empreses, oferta/demanda que diria en Sala i Martí.

I penso que qui cuida que els pobres no caiguin en depressions a causa de les pressions laborals i es tirin de la torre Agbar, o a les vies de Rodalies o s'aboquin al carajillo del bar Pepe?

Per sort una amiga molt especial m'ha donat un article que parla de la gent que, com en certa manera un servidor, ha decidit canviar radicalment el seu rumb professional. De moment estic a mig gir, fent de gigoló per una empresa que paga bé pels temps que corren, però on no hi voldria estar. Però segons l'article, tinc moltes possibilitats...

...no sé si tantes com que em toqui l'euromillón i, a més d'una casa al Maresme, un àtic a NYC, un apartament a Ciutadella, un estudi a Paris i un imperi com el del Millet però en plan legal, em permeti pagarme un MBA com el nou d'ESADE+Georgetown...una ganga de 90.500 € (sí, no m'he colat en zeros. Uns estudis per a mantenir les èlits, que ara qualsevol piltrafilla té un MBA ESADE...)