dilluns, de desembre 29, 2008

Records embolicats

Hi han moments a la vida en que no acabes de veure clar què vols, què esperes trobar i com acabarà tot.
Com diu en Jordi (Cròniques de sota el mugró), malgrat saber que sóc lliure i em sento així, busques tornar a una gàbia. Si a això li afegim que busco una gàbia amb els barrots ben separats, però no sé quina, on, com ha de ser i de què està feta.
I amb aquest problema del elefant i la cadena, mires la resta del que t'envolta. Els pisos, les ganes de viatjar, amics, etc. I m'adono que malgrat no ser un "carpe diem", el meu embolic no és en blanc i negre sinó en colors.
I entre tant recordar aquests dies, he recordat la figura d'un professor de castellà a l'escola Santa Maria de Montalegre de Tiana. Es deia (i espero que encara es digui així) Màximo Sancho i vivia a Santa Coloma. Recordo gratament la seva tasca de professor. A les hores de tutoria ens llegia en veu alta un capítol de "La Odisea" o "El conde de Lucanor" o "La canción del pirata" o mites grecs. Amb ell vaig llegir clàssics espanyols com el Lazarillo de Tormes, el Quijote o el libro del buenamor. També novel·la artúrica. Vaig descobrir a Gabriel García Màrquez (relato de un náufrago i Cien años de soledad), a Bécquer, a Eduardo Mendoza (la Ciudad de los Prodigios) i a Juan Marsé (Últimas tardes con Teresa). Però la seva major obra va ser regar i fer crèixer en mi la llavor de l'amor per la lectura, per escriure i per gèneres que no havia visitat mai. Després vaig llegir Tolkien, Arturo Pérez Reverte, Quim Monzó, Michael Chabon, Isaac Asimov, Roberto Bolaño, Mario Benedetti, Pablo Neruda i altres. I per aquest motiu voldria donar les gràcies a aquest professor, al que espero que la sort li hagi somrigut.

2 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

i vols dir que hi ha embolics només en blanc i negre?

Metis ha dit...

m'agrada que llegeixis.