dissabte, de març 24, 2007

Paranoies temporals

Obre un ull. Després l'altre. Un altre dia comença. S'estira. Es sent el cos mandrós. Ben bé dormiria unes horetes més. Per què collons he quedat?, es pregunta. Agafa l'iPod, fidel company de batalles matineres. De cop es sent l'erecció. Cada matí el mateix, es lleva trempat, trempanit, trempanito com diuen a la radio. S'abaixa els pantalons i es fa un pallot. Ja relaxa't, continua. Agafa l'iPod de nou, perquè no es pot fer palles escoltant música i es dirigeix al lavabo. Un cop cagat, pixat, afeitat i rentat, tria la roba i surt al carrer.

Feia temps que intentava quedar amb ella, però ara que ho havia aconseguit, havia perdut l'emoció. De fet estava per enviar-li un sms. Tenia més ganes de dormir unes horetes més que de veure a ningú. Com era un home de paraula va vèncer la seva resisitencia i va anar a l'encontre.

El Sol s'havia anat a dormir darrera els núvols. Un aire fred va començar a bufar, buidant els carrers de gent . Les terrasses dels bars s'han anat buidant de gent. El cambrer del bar de Rambla Catalunya sembla que busca entre la gent a algun client que ha marxat sense pagar. El Starbucks està ple de gent. Ningú afirma agradar-li aquest local, però sempre està ple de gent. Pensa en el sabor dels muffins de vainilla i xocol·lata. Continua caminant. Arriba a temps. A les 11h a Jaume I. Per Portal de l'Angel els músics del carrer continuen tocant els instruments. El miren passar. Arriba a la catedral. Mira al voltant, aquella gran imatge de ciutat, edificis solemnes al voltant de la plaça. Es dirigeix cap al museu Frederic Marès. Entra un moment al claustre. Té temps per sentar-se una mica a contemplar la imatge. S'embauca mirant una finestra. Té la sensació de que torna a l'Edat Mitja.

Tanca els ulls. S'adorm.

Obre un ull. Després l'altre. Fa pudor a merda de cavall. Havia quedat a les 11h a Jaume I. Arriba tard. S'ha adormit més del compte. La gent que hi havia al claustre del Museu ha marxat. De fet algú ha retirat les enganxines de Museu Frederic Marés. Inclús els vidres.

Extranyat surt al carrer. Els vianants que passen per allí van vestits d'època. El miren extranyat. No s'havia fet ja la festa dels Tres Tombs?, es pregunta. El carrer està ple d'excrements, i no tots de cavall. Un líquid fètid circula pel canal del mig.

Es dirigeix cap a Jaume I. El Buenas Migas ha desaparegut. Quan està a Plaça del Rei, uns guardies vestits d'època el detenen. Parlen un català una mica extrany, però li venen a dir que l'ha cagat estant allí.

El porten davant del Rei. La Reina està asseguda al seu costat.

Dec estar somiant, pensa.

De cop es fixa en la Reina. És com la noia amb qui ha quedat. Pronuncia el seu nom, dubitatiu.

- Com la coneixes? - li pregunta el Rei -.

- És una historia molt llarga, sa Majestat. Si em permet descansar una mica li explicaré encantat.

- Pren-te el temps necessari.

Es pregunta com és que ara el Rei parla en català modern...misteris dels somnis.

S'adorm sobre la catifa.

Obre un ull. Després l'altre.

Milers d'ulls el miren a través d'un vidre. El seu cos està embolcallat per una capa gruixuda de marbre. Crida, però ningú el sent. La gent vesteix roba futurista. El miren però no veuen la seva nuesa. De fet no el veuen. Entre la gent, la veu a ella. Ella no el pot veure, no sent com ell crida el seu nom.

S'adorm.

Obre un ull. Després l'altre.

Crida. Un altre cop està en un temps i un lloc que no és el seu. Ha entrat en una cerca infinita de la persona que un dia va rebutjar per poder dormir

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada sobre tot que siguin "temporals"....



;-)

Robertinhos ha dit...

empiezo a entender...you're welcome!