La tornada a la feina aquest cop ha sigut molt més tranquila que després de Nadal, quan haviem assassinat l'esperit nadalenc amb dues gavinetades al baix ventre.
A més, gràcies al clima tropical característic de Catalunya, he pogut gaudir del solet amb les meves passejades laborals pel parc de vehicles i per Barcelona.
Per si fos poc, ara surto a les 18h enlloc de les 18:30h, amb la conseqüent millora de la qualitat de vida per la tarda.
Ara bé, el que em va sorpendre més és la sensació adictiva, quasibé una droga, quan estant per la tarda sol, enmig del pati de vehicles, em vaig adonar que jo era amo i senyor (amb permís del meu jefe i del jefe del meu jefe i del jefe del jefe del meu jefe, etc.) de la vida laboral de 300 persones i altres tants vehicles. Pensar que jo, un xixarel·lo de 25 anys puc decidir com serà el dia de tanta gent, m'agrada i m'espanta a parts iguals. La responsabilitat de ser just, intentar aplicar el meu estil sense que perdi autoritat, etc. és una tasca que m'encanta però que a vegades no sé ben bé a quina banda de la frontera entre el bé i el mal (En el límite del bien y del mal, el grup espanyol no el recordo...Duncan Dhu?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada