Bon dia alegria (Vol. 1 Side 2)

Hi han dies en que no saps per què tot va una mica malament, el teu estat d'ànim és psicoanalitzat pel teu iPod com "amb tendencies depresives" i sents ganes de descarregar aquesta rabia que sents dins teu. I generalment paga els plats trencats la primera persona del teu entorn que comet un error i tu en pateixes les conseqüencies.

Us explico,

Malauradament, ara mateix la feina és una part important de la vida. El que passi allí pot fer que encaris el dia amb menys o més vitalitat. I ara mateix, en el meu cas, a la feina tinc una foto d'un jet privat virant i posant els motors al màxim per a anar a buscar altres horitzons. No cal haver anat a la festa de Psicologia per adonar-te del significa això. De moment, ja que la vida no m'ha permés gaudir de les meves aptituds per a "vividor", continuo cercant la feina dels meus somnis : 6 h, de 9 a 15h (siguem sincers...entre anar al lavabo, mirar el correu, escriure aquest blog, mirar el diari...ningú a Espanya treballa 8h!) i amb un sou anual de 6 xifres (amb cap zero a l'esquerra!). I el més important, t'adones que tu vols treballar amb magnetotèrmics i conduccions de gas, sino organitzant espectacles musicals, gestionant un aeroport o fent un projecte que reporti una alegria al món (us adverteixo que els diferencials no són molt alegres).

A més et despertes tenint 24 anys i vivint a casa els pares. Però t'adones que el sou no t'arriba ni per pagar els m^2 que té l'antiga casa del teu gos (1,5x1,5 m.).

I mentrestant et continues preguntant si la passió que sents per la percussió i l'escritura no es podrien convertir en el teu mode de guanyar-te la vida

Així les coses, va algu, la caga i li montes un pollastre que finalment se't descontrola i no saps com acabarà.

Jo tinc molts pecats, i un d'ells és l'orgull. Em costa molt demanar perdó quan vec que l'he cagat i he dit bestiesses aprofitant un error pel qual em podia enfadar i descarregar la rabia que sentia. Després em moro de vergonya i em sento fatal, i tinc por de que la paraula perdó me la enviin a la merda. No sé, em sembla que montaré una ONG on la gent baixi i deixi com un drap brut als treballadors, descarregant així la rabia. Segur que llavors les relacions interpersonals milloren.

amb tot plegat, em trobo avui una mica frustrat. Com us deia abans, no sé per què he iniciat aquest blog. De fet penso que aquesta nova entrada és un assaig sense assaig, una pluja de paraules sense sentit fora del meu cap i mal conectades. Espero que en próximes edicions, hagi millorat la meva redacció

Una abraçada