Em resulten curioses les sales d'espera a les clíniques i hospitals.
Envoltat de malalts, cares de dolor, ensopiment, aborriment i ansietat, tothom mirant al rellotge i/o al passadís dels metges.
Enmig d'aquest panorama obscur, els/les infermers/es (i alguns metges), com qualsevol en el seu lloc de treball, xerrant amb els companys de coses del dia a dia o de les vacances que farà aquest estiu.
Vida i mort tot mesclat...la constatació de que la vida segueix, uns arriben, altres marxen i res sembla importar.
6 comentaris:
Hola!!!
Qué xévere ver tu saludo en mi waipu.
Yo si que poco estoy siguiendo los blogs amigos, pero seguro ya pronto tendré algo más de espacio personal para hacerlo.
Ya voy a curiosear tus posts anteriores.
Y por cierto, también está el libro: Sabor a chocolate del mismo autor.
Un abrazo
La frontera entre normalitat i excepcionalitat està, en llocs com els hospitals, a la porta d'entrada de les habitacions.
Un contrast dur però convencional alhora.
per no parlar d'aquella olor...odio els hospitals!
Si que son llocs on conviuem sentiments molts diversos i de vegades sovtant.
Doncs quan t'operen amb anestèsia local imagina!
És la cara i la creu de la moneda, de la vida mateia. saps? Per mi és la meva segona casa :)
Carpe Diem!
Publica un comentari a l'entrada