L'havien descobert durant una passejada nocturna i havia estat amor a primera vista. Colors vius, amplis ventanals i un vitrall modernista. No havien tornat a pensar-hi fins que la casa va aparèixer en venda al diari per uns quants munts d'euros. Es van mirar i ella li va fer un petò llarg i dolç.
- La tenim que comprar - li va dir.
- Però...
- No hi han peros ni peris. És la casa dels nostres somnis.
Pel matí ella el va animar a l'escala.
- No em fallis. I deixa aquesta jaqueta del Desigual, que sembla una jaqueta apedaçada. Té agafa aquesta que et va fer ma mare per Nadal.
Al sortir de la caixa on havia firmat la hipoteca es sentia nu, com un penitent que no té res més que la soga al coll.
Poc a poc es va anar convertint en l'ànima de la caixa...
4 comentaris:
Molt bé, gràcies per participar de nou. Aquesta tarda faré un post on aniré incloent enllaços a tots els textos.
Sentir-se nu a un banc es que es real i gens erotic.
M'ha agradat força el teu relat! ben escrit!
Ja, ja, anar a vendre l'anima a Mephistopeles. Potser la casa dels somnis s'ho val! :)
Publica un comentari a l'entrada