Aixetes i ron, passant per Gaza

Continuo en la divertida i apasionant tasca de cercar feina. Cada matí em llevo, em conecto al laptop (queda fashion cool dir laptop, no?jejeje), miro el mail, el infojobs, el monster i començo a enviar autocandidatures, visitar webs corporatives, etc. Acabo tan fastiguejat del interné que conectar-me al reader o al blog són tasques molt feixugues.

Aixetes de les quals en surti diners n'hi han moltes. De fet estic fent entrevistes, però res que m'acabi de convencer. El fet de cobrar l'atur em dóna el coixí de poder ser selectiu. Hi han ofertes que m'envien a Polònia (el país, no el programa del Soler), altres que em paguen 1000 euros/bruts, altres que em tenen 12 mesos exprimint-me i després em donen patada al culete, etc. Així que de moment, continuo amorrat a l'ampolla de ron, com els pirates del càrib. No dóna diners, però l'escalforeta que et puja és més saludable!

Desde la distància miro el conflicte Israel-Gaza. A la majoria de blogs que he llegit, tothom s'alinea amb Palestina. Els media també ho fan. I la comparació de David-Goliat està present. Jo penso que no en sabem res i criminalitzar desde fora a un dels bàndols és molt arriscat. No és políticament correcte, però crec que els palestins, com a poble, no són sols víctimes dels israelians, sinó també dels seus propis dirigents (Hamas, etc.). És cert que els israelians no són Nobels de la Pau (per molt que Shimon Perez ho sigui...les persones canvien i els premis es tindrien que poder retirar) i a Gaza estan fent el mateix que els nazis van fer amb ells. Però també entenc que és dur viure amb la por de que un grup armat palestí et llanci un cohet a casa o un "màrtir" vestit d'explosius s'autoimmoli en el centre comercial on has anat de rebaixes. I la por d'un poble dóna vía lliure als radicalismes, en el cas d'Israel militar. El problema de fons és que a ambdós bàndols els dirigents acumulen odi profund contra el contrari. A la banda dels palestins, els principals dirigents són fanàtics empessos per l'odi d'haver perdut familiars i amics en una "guerra" que dura desde la fi de la II WW. No volen saber res dels jueus...i empenyen el poble a lluitar contra ells. Al bàndol israelí, els dirigents coneixedors de la superior capacitat militar, aprofiten la por del poble a atemptats per a intentar exterminar els palestins. Falta gent que aparqui els odis i substitueixi les bombes per les paraules, tot sabent que en tota negociació s'ha de cedir per guanyar. S'enyora a Isaac Rabin... I si busqueu culpables d'aquesta situació, penseu en Europa i EE.UU., que a la fi de la II WW no sabien què fer i com compensar al poble jueu dels camps de concentració nazi.

He fet un volt per ca la Déjà Vie. Quina nostalgia recordant quan jo vivia els dies de no obligacions a Paris.

Em torno a la cerca d'aixetes. Al abordaaaje!!!!