dilluns, d’agost 25, 2008

Born to be wild


Aquest matí em mirava al mirall i pensava en una conversa del cap de setmana sobre les amistats. Aquest cap de setmana despedia a una amiga que marxa a viure a Londres i rebia una d'una amiga que ha anat a viure a San Francisco. I m'he fixat, el Facebook ajuda, que tinc la majoria d'amistats repartides per mig món. I pensant el que costa mantenir el contacte amb la distància, he recordat aquells a qui no importa el temps que hagin estat lluny, que no haguem tornat a sentir d'ells, però que quan tornen l'amistat està allà intacta. Amics-germans (vaig dir que en deia).
He obert la finestra i he dit, quina puta merda de dia (malgrat que a la Metis li agradi).
Però malgrat tot, mirant amb mandra les dues setmanes que em queden per agafar vacances, m'he acomodat al seient del meu C3, he engegagt, he posat el "Born to be wild" i, amb ànims salvatges, m'he dit...tens que escriure una història pel programa radiofònic del Veí. I he accelerat...
Booooooooooorn to beeeeeee wiiiiiiiiiild!

10 comentaris:

Metis ha dit...

mira, hablando de amistades, y creo que esto no me cree justamente lo contrario, las amistadas lejanas.. hacen honor a su nombre. Yo tengo amigos (lejanos) tambien, y los aprecio mucho, pero no dejo de ser consciente que las palabras se las lleva el viento y lo que permanece son los actos, ésos que te demuestran quienes son tus amigos, o no, en los pequeños detalles solo apreciables en las relaciones mas cercanas. (ahora mis amigos blogeros me odiaran).

y SI, ME ENCANTA. son dias en los que yo me pongo el "im singing in the rain" y me pongo a hacer clake como el astaire. Tú y yo juntos, seríamos la antítesis de la pareja perfecta no crees?. Pero al menos te llevaria a mojarte debajo la lluvia sin importar la ropa, y verias como varia la sensacion de la lluvia en tu mente.

y ahora que lo pienso, yo le he pasado ese ejercicio a Mitsu, que él sabe escribir muy bien sobre el tema, yo soy demasiado pudorosa. .-)

PETOns.

y por favor no digas nada de las vacaciones que a mi me quedan 2 meses (y quizas vuelva una temporadita por alli)

vale, dejo de escribir ya, es que estoy aburrida. ja!

Waipu Carolina ha dit...

Hola!!!!
Y tanto que la amistad siempre vale la pena, y más cuando puedes palpar que hay amigos-hermanos que nunca dejan de estar a tu lado.
Y un día siempre puede ser sorprendente, recuerda que todo cambia constantemente y las sorpresas llegan cuando menos te imaginas.
Un saludo

Rita ha dit...

Els amics, si són bons, no tenen distàncies.
Va, que et falta poquet... :-))
Petons, guapuuuu!!!!!

Joana ha dit...

Confio que la "nostra amistad virtual" sigui d'aquestes..."duradera".
I on vas a fer mal per vacances???? ;)

Té la mà Maria - Reus ha dit...

als amics els tries, la familia no.

que estàs al faceboox, ara no se si et tinc al grup d'amics, busca'm

la canço una passada, hi han moltes versions

salut

MaRiNa ha dit...

ejjeej puto facebook, quina viciada!

com et pots imaginar (per les meves activitats "estudiantils" per europa) amics per tot el món també en tinc un bon munt! Pero la distancia no sempre separa... a vegades uneix encara més!

Waipu Joan ha dit...

si, hi ha dies que més wild que altres... jo de moment tindré enveja de la teva amiga que va a viure a Londres i seguiré el caminet que tinc per a començar. Salutacions Robertinhos i bentrobat de nou.

Jo Mateixa ha dit...

Encara no les has fet??, be home be, ja veuràs com en gaudiràs al màxim quan tots estiguem pencant com a rucs, a mi encara em queda 1 setmaneta :-)

Petons!!!

zel ha dit...

Doncs vaaaaaaaaa, que ja tardes........i el veí no té gaire paciència...mentida podrida, pobre, en té més que un sant!

petonets, mirallet, mirallet...qui és el més guapo d'aquest indret?

Metis ha dit...

venga vago!! no tienes excusa, hace dias que luce el sol (para mi desgracia).